AU REVOIR... FINS AL 2010

"Òstia, a la vida hi ha dies que notes que t’has d’aturar un moment perquè tot va tant ràpid…. Però precisament per això no pots. Llavors et passa una cosa i, plaff!! T’atures, penses, relativitzes i poses les coses al seu lloc. Tornes a donar importància a allò que en té. I deixes les banalitats a la cua. Capgires la llista.
Ahir trucant a la ràdio a l’hora de sopar em diuen que si un incendi molt important, que anirem més tard, que si els butlletins… Cullons, busques i no trobes ningú al telèfon, tantes voltes al cap, tants pensaments, tants ànims que vols donar, tant lluny d’on vols estar… Un record.
——————————————————————
Veure, viure
Tenia ganes d’escriure però no sabia què dir. Com el ciclista que vol pedalar però no sap on anar. Què fas quan topes amb la discrepància? Escrius, pedales?
Necessites un angelet que t’agafi la mà i la faci topar amb el teclat, necessites un dimoni que t’agafi els peus i te’ls encaixi als pedals automàtics. Però als Alps, al Mont Blanc, no hi arriben ni els àngels ni els dimonis. Perquè aquí, tant amunt i tant bonic, tant imponent i tant agressiu, tant violent i tant silenciós, els àngels i els dimonis van veure passar una vegada un noi català que no córre, sinó que vola per les muntanyes, hi va fer un nou récord mundial i estratosfèric i va marxar. Aquí els àngels i els dimonis no s’atreveixen a sortir per no topar-se’l de nou. Sense ajudes divines/infernals he decidit utilitzar el comodí de la imaginació.
Avui recorrerem junts des del cotxe una etapa del Tour. Abans de pujar però, i amb perdó, l’escapadeta matinal in crescendo que ja supera els 12 quilòmetres, sempre amb la figura del Mont Blanc controlant des d’allà dalt. Un plaer.
Travessem túnels, valls i muntanyes per seguir la silueta que ens dibuixa una etapa del Tour. Un privilegi tastar de prop el gust, les aromes, la música d’una, dues i tres etapes alpines. Avancem ciclistes, desenes, centenars, milers, milions de ciclistes. Travessem pobles que viuen la seva festa major. Deixem enrere famílies amb l’autocaravana, amb les cadires de càmping amb lloc ja assignat a primera hora del matí, supporters que pinten a l’asfalt el nom dels seus ídols. I nosaltres –jo ara estic a l’altra banda- curva rere curva, recta rere recta, totes s’enfilen, avancem ciclistes a cop de clàxon. Veiem la prèvia, vivim l’etapa.
A l’arribada esperem el veredicte final. Mikel Astarloza guanya a Bourg Saint Maurice i contemplo des de dins l’alegria. I des de darrere la línia d’arribada. Ve directe cap a nosaltres! S’abraça, primer de tot, al Fermín, el company d’EITB, després als companys d’equip i mecànics, control antidopatge, podi i periodistes. Observo com li acosten el telèfon…. el seu pare, parlen en euskera i tots dos es foten a plorar. Entremig d’innumerables “ostia” li diu que era el seu somni de fa anys, que si l’equip, que tants companys treballant per ell de fa tant temps i espero perplexe davant d’un home tant gran de cos i cames que plora com deu nens petits alhora."

Isaac Vilalta es periodista de Catalunya Ràdio.